el viatge de la vida

septiembre 22, 2010 § 4 comentarios

Ahir vam anar a l’escola en bici per primer cop!!! (La foto és del diumenge però és per que us en feu una idea). Va ser molt maco. Una bonica passejada matutina per començar el dia. A la tarda, però, ens esperava una sorpresa no tant bonica… Avui us he d’explicar quelcom de trist que vam presenciar ahir a la sortida de l’escola.

Ella està bé (que ningú s’espanti). Resulta que es va deixar la jaqueta a dins i com que ja tenia les bicicletes al carrer i deslligades i la peque amb casc posat, li vaig dir a la Adriane, una de les cuidadores del grup que en aquell moment seia fora, que me la vigilés un moment, que entrava a buscar la jaqueta i sortia. Vaig entrar corrent i vaig topar-me amb dues mares que parlaven castellà. Vaig intercanviar unes paraules amb elles, ens vam presentar i em vaig acomiadar de seguida tot dient que m’esperaven a fora i que ja ens veuríem, vaig agafar la jaqueta i vaig sortir. Tot plegat un parell de minuts. No més. En sortir em vaig topar amb un noi que corria cap a dins i un cop fora vaig presenciar una escena extranya.

Vàries persones immobils. L’Adriane amb la meva filla (que, repeteixo, està bé) en braços, una senyora esverada amb dos gossos marrons ben macos, d’aspecte amigable, en absolut agresiu, que deia que no havia vist mai una cosa així… Vaig demanar què havia passat, per què era evident que en aquella immobilitat passava quelcom de gros. L’Adriane, em va mirar blanca amb la Nina encara a coll. Jo li vaig agafar dels braços, vaig abaixar la mirada i vaig veure la sang al terra… a dues passes de la bicicleta rosa que jeia estirada! i llavors vaig veure un home gran que sustenia un gos petitó i obria molt els ulls mirant de comprendre. El gosset sagnava de mala manera. Vaig oferir el meu telèfon i es va fer una trucada… La dona (que duia els gossos deslligats i sense morrió) no feia més que repetir que mai havia vist una cosa així. El noi amb qui m’havia creuat ja era fora amb un botiquí i mirava d’aturar l’hemorràgia. Tot això amb la Nina a coll i mantenint-la d’esquenes a l’escena. Estic molt agraïda a aquesta noia, que va reaccionar de forma espectacular mirant de protegir la nena d’una visió esgarrifosa… però no puc saber exactament què va veure i que no.

L’home gran i un parell de persones més van sortir cap al carrer principal perque al parc no s’hi pot accedir amb vehicles i la Nina i jo, sense poder fer res, vam marxar a casa. Tot el camí va demanar que ara què li passaria al gosset, que si els altres gossos eren dolents, que si li havien fet mal, que si es posaria bé… i jo vaig mirar de respondre totes les preguntes amb la màxima sinceritat i delicadesa que vaig poder.

– Ara se l’emportaran i faran tot el que podran per curar-lo, no pateixis…
– … i es posarà bé?
– Esperem que sí.
– i li faran mal?
– No, primer l’adormiran una miqueta com et van fer a tu, quan et vas fer mal al front, te’n recordes?
– i li donaran punts???
– segurament…
– ui… i es posarà bé?
– No ho sé nina. Pero estic segura que el metge fara tot el que podrà…

Avui he parlat amb l’Adriane i m’ha confirmat el que era de sospitar. El gosset va morir de seguida, en braços del seu consternat propietari. Probablement, mentre nosaltres encara erem allí. La ferida tenia molt mal aspecte i donava la sensació que la vida li marxava més ràpid que la sang…
Suposo que aquesta nit em tocarà tenir amb ella una altra conversa. Jo no li vull introduir el tema, evidentment, pero sé que tard o d’hora farà preguntes i que li hauré de respondre amb honestedat, encara que hagués preferit poder-li dir que està bé. Total, seria més fàcil ja que al gosset no el veurem mai més… seria més fàcil dir-li “sí, m’han dit que es posarà bé”. M’hagués encantat poder dir-li això. I doncs, que m’atura? Que no li vull dir una mentida perque encara que ella no ho sàpiga mai, jo sí. I mentre li dic seré conscient de que l’enganyo…

No em fa por enfrontar-la amb la mort. La mort va unida a la vida i penso que com abans es comprèn o s’accepta, millor… però les morts que fins ara ha viscut al seu entorn, tot i que tristíssimes i en absolut comparables a la d’un gos anònim, han estat compreses com a finals d’etapa del viatge de la vida. La d’ahir va ser el resultat d’un atac violent. Trobo que la mort produida en aquestes circumstàncies és encara més difícil de copsar. Aquesta interrupció injusta, l’atzar, el ser al lloc equivocat en el moment equivocat… la fragilitat de la vida, que un, de sobte, experimenta.

Quan hem arribat aquest matí a l’escola, l’altra senyoreta, que ja n’estava al cas, li ha demanat que li expliqués què va passar. Ha tret un full de paper i li ha fet dibuixar l’escena. Ella anava explicant i dibuixant i llavors la senyoreta li ha demanat si volia posar-li un esparadrap al gosset i l’ha anat a buscar. Molt dolça, m’han recomenat que en parli molt amb ella. I tot i que es fa una mica difícil… jo també trobo que és el correcte. Res enverina més que el dolor no exterioritzat. Per experiència. Quan s’experimenten fets dramàtics cal parlar-ne i parlar-ne i parlar-ne fins que tot es fora… (si és que es possible). Moltes vegades l’entorn no ho permet o no ho comprèn… i ho entén com a quelcom malaltís.

I sé que ma mare probablement em dirà: Filla, i per que no li estalvies el disgust? No seria això una mentida piatosa?
No ho sé mama, segurament tens raó… no ho sé. Suposo que, a la fi, la miraré als ulls i deixaré que la conversa flueixi de manera natural…

Aquesta tarda miraré de rescatar el seu dibuix.

Anuncios

§ 4 respuestas a el viatge de la vida

Dime cositas

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

¿Qué es esto?

Actualmente estás leyendo el viatge de la vida en CON GORRO . . . Y A LO LOCO.

Meta

A %d blogueros les gusta esto: