Pedres Màgiques

 

Dissabte vam anar a fer un vol. Sortida frustrada al teatre. Haviem planejat (i somniat) amb anar a veure «La Sireneta» i va resultar que les entrades s’havien de reservar per telèfon per tal de poder-les comprar! I nosaltres allà volent comprar-ne a la guixeta i havent d’acceptar, incrèduls, que es dona prioritat a algú que les ha reservades per telèfon i igual ni es presenta(!!)… que a nosaltres que estavem allà amb els calerons a la mà i babejant per veure Die kleine Meerjungfrau! Que nos apuntaban en la lista de espera blablabla y que volvieramos justo antes (pero es que ya era justo antes!!) Això és com allò de reservar una hamaca amb una tovallola o el pupitre de classe amb un boli… és -sembla ser- el mètode alemany. Així doncs, sense entrades, amb un pam de nassos i una gana considerable, canviem de plans (capacitat d’improvització no ens falta) i anem a dinar a un lloc d’aquests típics bàvars dels que surts tot rosadet i amb la panxa més que contenta… (però no haviem decidit que ens feiem vegetarians?? així no ho aconseguirem mai!!)

Bé, això és el de menys. El dia acaba amb trasbord de tramvia a autobús a on, degut a l’enorme estrés que suposa haver de seure amb la Nina i enviar un sms alhora, el meu estimat, multi-tasking que és él, es deixa la bossa al bus. La bossa que li van portar els reis i que, no ens enganyem, no li ha acabat d’agradar mai, amb les targes de crèdit, permis de conduir, agenda i demés… Guay, eh? Quan ens n’adonem (al dia següent) resseguim el ritual de «mekagüentoqueheperdidolacartera!», us estalvio els detalls de trucades al banc i demés i tot d’una -en un moment en que el Dirk es lamentava de la seva mala pata- li diu la Nina, molt seriosa: 
«Tinc una idea! et dono una de les meves pedres de la sort, l’apretes entre les dues mans i desitges que la bossa aparegui!! … i ja està!!»
Ens mirem els dos -marisabidillos- i somriem davant la candidesa de la Nina. Tot i així, ho fem. Ell agafa la pedreta, posa els ulls en blanc, en plan místic, i demana el seu desig…

Això va passar diumenge. Doncs ahir, dimecres, (y esto os lo juro por Snoopy) ens va arribar una carta dels Serveien Metropolitanen dient que han trobat una cartera que «pressumptament» (Dios! el poder de la Esteban y Sálvame!) havia perdut el Sr L.
No cal que us digui que guardo la pedra i mitja (una trencada) que m’havia regalat fa uns dies, como oro en paño, i miro d’empescar-me-les perque me’n doni unes quantes més!! Funcioooneeeeeen!!!!

I a més a més ella sap donar-li altres usos… (guapo el reflexe de la finestra, eh??)